Els dotze cants de Canigó (1886), poema èpic de Jacint Verdaguer (1845- 1902), situat en un escenari que va del Tet al Fluvià, a banda i banda del Pirineu català, en un espai temporal entorn de l'any 1000 - llevat de 1 epíleg, contemporani del poeta-, data del sorgiment de l'entitat nacional catalana, esdevé encara avui, per la seva magnífica síntesi històrica, fabulosa, paisatgística i religiosa una veritable epopeia nacional catalana d'arrel romàntica: la del foragi- tament dels llocs sagrats dels nostres ancestres no sols dels guerrers sarraïns, que envaïren herèticament les terres de la Catalunya que no va poder ésser, sinó també dels esperits, goges i fetilleres que amb els encisos del paganisme les volien posseir.
En efecte, en aquesta obra de Verdaguer -qualificat, per Menéndez Pelayo com el poeta de más dotes narrativas de cuantos hoy viven en tierras de España-, on es barregen personatges histories i personatges fantàstics, ens presenta una triple aventura en els orígens de Catalunya: una aventura bèl·lica, gràcies a la qual, els comtes catalans medievals alliberen viles i pobles del genti- lisme sarraí; una aventura espiritual a favor de la sacralització i permanència d'una naturalesa capaç de vèncer la caducitat dels temples i monestirs humans, i, també, contra l'embruix de les seduccions paganes emblematitzat per les fades; finalment, una aventura religiosa atès que el gest de penediment hi esdevé espiritualment victoriós i serveix de conjur per a qualsevol altra mena de parany que pogués soscavar l'indestructible estabilitat d'aquells passats orígens gloriosos.
