A la manera de Josep Pla, de qui pren el terme homenot per jugar-hi i transformar-lo en homonot, Francesc Soler es planteja «recordar el que alguns homes han fet més enllà dels interessos particulars, immediats i petits» fins a esdevenir «un tipus singular, insòlit, que s'ha significat d'una manera remarcable». Soler entrevista deu homosexuals (Jordi Llovet, Jaume Santandreu, Miquel Iceta, Jordi Petit, Armand de Fluvià, Llibert Ferri, Ferran Pujol, Ventura Pons, Nazario i Juan P. Juliá) destacats i famosos amb la voluntat de dibuixar la memòria col·lectiva de l'homosexualitat a Catalunya des dels darrers anys del franquisme fins a l'actualitat.
La diversitat vital, social i professional dels entrevistats és una de les riqueses del llibre: un professor universitari, un excapellà, un director de cinema, un empresari... Però, com destaca Santi Vila en el pròleg, «tots ells van créixer i afirmar-se com a persones, uns anys en què l'homosexualitat va ser vista com una cosa lletja i penosa, tractada amb dolor, resignació i sovint combatuda com a malaltia» i reconeix que la llibertat i la normalitat actuals es deu «al compromís de persones amb noms i cognoms; i entre elles, a bona part dels entrevistats en aquest llibre».
Deu retrats per dibuixar la memòria homosexual de Catalunya.
