Bezares desgrana les seves històries amb una claredat proverbial, amb una prosa porosa als silencis propis del poema.El reconeixement de la fragilitat és el fil invisible que travessa de cap a cap les narracions de Quan els avions cauen. Miquel Bezares escriu sobre la solitud de les parelles des d'un angle sempre inquietant: l'amor viscut com un joc de caire perillós, el desamor entès com una fatalitat, sovint inexplicable. Talment com si escrivís damunt la gasa fugaç d'una pantalla -damunt del tel que il·lumina o enterboleix totes les relacions humanes-, Bezares desgrana les seves històries amb una claredat proverbial, amb una prosa porosa als silencis propis del poema, però que sempre ens porta a un desenllaç sorprenent i sovint ens guia de bracet fins al llindar del fantàstic. Narracions que tenen la bellesa del fragment i que ens recorden que tota història d'amor és incompleta.
