Un accident davió a Islàndia on ningú mor: Eva Piquer combina realitat i metàfora en una novel·la sobre el dol, on el pilot narra laterratge físic i la protagonista, lemocional.
La protagonista d'Aterratge decideix volar a Islàndia amb tres desconeguts: van a fotografiar-se dins dun avió estavellat el 1973. Una decisió que mai hauria pres abans de Tot Allò...
Però el viatge desperta alguna cosa al fons del pou. Una altra decisió, escriure al pilot que va caure fa cinquanta anys. El Gregory respon, li explica tots els detalls de laterratge sense mica de literatura. I ella, que veu símbols a cada cantonada, sadona que no pot passar-se el futur fent veure que el passat no existeix.
Aterratge dEva Piquer. Obra mestra. No matreveixo a dir res més. Carme Junyent a Vilaweb
Un Aterratge que fa lefecte que senlairarà ben amunt i volarà molt de temps. Lluís Llort a El Punt Avui
Un relat fascinat per la imatge dun avió estavellat al mig dIslàndia i també una metàfora sobre aprendre a continuar després de viure una tragèdia. a La Vanguardia
De fet, si la primera part del llibre és més exterior i dacció, la segona és molt més introspectiva, continguda, i és en aquest moment dintrospecció quan la narradora troba la manera de renéixer. Bohigas ho explica així: 'Una cosa molt maca que té la novel·la és que la vida torna en una situació de reclusió.' Montserrat Serra a Vilaweb
Lautora punteja el relat amb reflexions que podrien ser entrades de dietari, notes de lectura, breus apunts del natural, observacions fragmentàries que potencien la sensació que som davant les runes dun enderroc provocat per un meteorit, però que alhora sostenen la tensió emocional del text. Bernat Puigtobella a Núvol
Lexcentricitat de laventura islandesa és un consol Julià Guillamon a La Vanguardia
Tota la novel·la està regida per un to contingut, però això no impedeix fragments de gran duresa i, per tant, de dramatisme, sempre sense additius. No hi ha llàgrimes, en tot cas ràbia o dir les coses pel seu nom. Sílvia Barroso a El Món
Etiquetes a banda, Aterratge fuig de la burda introspecció i de lautoreferencialitat més egocèntrica per plantejar una reflexió sobre la supervivència com a experiència íntima i col·lectiva. Anna Maria Iglesia Pagnotta a El País
Sense recursos fàcils, sense tòpics, amb ploma intel·ligent i continguda, fugint del dramatisme, Eva Piquer ens endinsa en la intimitat duna dona esquinçada i ens permet ser testimonis privilegiats de la seva reconstrucció. M. Àngels Cabré al Diari Ara
