Una novel·la destinada a sacsejar la literatura catalana. Una autora cridada a deixar empremta. Una autèntica revelació. La Claustre atura el cotxe en una fonda de carretera de lantiga Nacional. La visita a la seva mare lha deixat rebregada i necessita calmar-se.
Darrere la barra, latén una antiga coneguda amb un passat tèrbol i un germà que es va penjar quan anaven juntes a escola. «Encara no tagrada res?», li demana dentrada. «Ara ja menjo de tot», respon ella. A fora ja és fosc, i les confidències de tota una vida encendran la nit a fogonades.
Anna Punsoda il·lumina els racons més obscurs de lànima de la Claustre amb una prosa neta i contundent, devastadora i alhora tendra. També enlluerna amb la seva mirada el cos i el sexe de la protagonista, esculpits a cops de cisell per lalcoholisme del pare, lapatia frustrant de la mare i una innocència robada que lha portada a perdres en els llits dels altres. Totes aquestes herències, la Claustre les fita cara a cara, per més sòrdides que siguin, per més tristes i vergonyants. Sense escarafalls, sense abandonar-se al ressentiment i la desolació. Amb la bona dosi dhumor negre pròpia dels qui shan abocat a un abisme sense fons i han sobreviscut.
«Tot pot amagar-se, però hi ha històries que són aguilots pessigant-te el fetge. Les espantes i et tapes com pots el forat que than obert. Aprens a caminar tort i foradat, amb un braç dedicat a espantar bèsties. Perquè a tu què tinteressa? A tu tinteressa caminar. Aleshores camines tort, foradat i tolit dun braç, com si no es pogués avançar duna altra manera. Fins al dia que vols viure i necessites les dues mans.»
