La inauguració de la línia ferroviària de Mataró, lany 1848, representa lentrada a lera del ferrocarril de Barcelona i, per extensió, de tota la península Ibèrica. Tanmateix, ja lany 1800 shavia assajat a la mateixa Rambla un sistema de transport sobre carrils, el canal en sec, concebut pel científic barceloní Francesc Salvà i Campillo com a alternativa als canals de navegació.
El canal en sec de Salvà i el carril de Mataró són, doncs, les fites que emmarquen larrencada del ferrocarril a Barcelona, per bé que revelen els contrastos que experimentava la ciutat mentre Europa i Amèrica vivien la revolució del transport dels segles XVIII i XIX. Lexperiment de Salvà savançava quatre dècades al debat sobre la substitució dels canals de navegació pel ferrocarril.
El Barcelona-Mataró, en canvi, es va construir amb tecnologia i capital importats dAnglaterra i va arribar quan pràcticament tots els països dEuropa occidental havien posat en marxa les seves primeres línies ferroviàries. Sens dubte, aquest decalatge deriva de la crisi econòmica i política de la Barcelona daquell temps però no és menys cert que aquestes iniciatives mostren una societat oberta al món, connectada amb els mitjans científics i intel·lectuals europeus i relligada amb altres ciutats dEuropa i Amèrica a través del comerç marítim. Ben mirat, que Barcelona fos testimoni dun experiment precursor del ferrocarril i també de la primera línia ferroviària de la península Ibèrica no és pura coincidència.
