Barcelona, 1970. A les acaballes del franquisme, la ciutat no té res a veure amb les primeres dècades del segle: revoltes universitàries, alliberament sexual, repressió policial i una cultura compromesa amb la lluita contra la dictadura. Josep Carner torna de lexili amb la memòria devastada després de més de trenta anys dabsència. A Lluís Miralles li encarreguen que acompanyi i ajudi el poeta durant la seva estada a Barcelona. El retorn de lexiliat és una concessió innecessària al règim? A poc a poc, la presència de Carner esdevé incòmoda. Miralles, que nés un testimoni inusitat, aprofi ta lencàrrec per gaudir dunes setmanes de llibertat fora de casa i per viure una intensa relació amorosa. Entre els cercles culturals que acullen Carner i les tribulacions dels estudiants amics de Miralles, Casajuana construeix un retaule deliciós i nostàlgic sobre el paper de lescriptor, els estralls de la vellesa, el pes de lexili i la impossibilitat del retorn. Deia que Carner era víctima dun malentès: com que la seva obra, en particular abans de la guerra, era una celebració de la vida, molta gent el considerava un poeta benigne i bon vivant, una mena de bohemi ben vestit i ben planxat feliçment ignorant del costat obscur de la condició humana, un poeta que havia vingut al món a passar lestiu. Però al costat daquell Carner assolellat i rialler tan conegut nhi havia un altre més complex, més profund, que molts crítics tendien a no veure perquè els obligava a replantejar-se tot el que havien escrit sobre ell. Aquell era el Carner que a ell li agradava més, sobretot el Carner rosegat per lenyorança, el supervivent dun cant remot dels anys de maduresa a lexili.
